Traducció de J.M. Barquero i M. Helena Vergés
L’amor que fèiem
Era com el gust de al llimonada
El veler amb el què somiava
La primera ombra del vespre
Siluetes en carrers empedrats
Nits d’estiu en lleçols arrugats
Si l’maor pot matar
Ho farà!
A Barcelona – els seus locals
Brillen com cels artificials
Sento el seu crit i el reclam de la nit
A Barcelona
A Barcelona – com aquest mar
Em va fer naufragar.
Mestre! Van ser aquells ulls de negra nit
Aquells llavis, aquelles cuixes,
Mestre! Van ser les cançons dels cafès
Resssonant als carrers
La lluna fuetejant aquestes espatlles
Les mans que podien també haver agafat un ganivet
Que em va tocar i van llegir la meva vida
Les ombres de la paret que lliscaven com soldats
La cara que es va girar i va agafar la llum
La mirada contra la qual mai no vaig vaig poder lliutar
L’amor que fèiem cada nit
A Barcelona – els seus locals
Brillen con cels artificials
Sento el seu crit i el reclam de la nit
A Barcelona.
Mestre! Mestre!
Porteu-me una pistola – la necessito
Una galleda per quan em dessagni
Un llum per ensenyar-me el camí
I quan us preguntin per què he mort
Digueu que anava a la deriva enmig de la marea
I no em vaig poder quedar.
L’amor que fèiem
Era com el gust de la llimonada
El veler amb què somiava
La primera obra del vespre
Siluetes en carrers empedrats
Nits d’estiu en llençols arrugats
Si l’amor pot matar
Ho farà!
A Barcelona – els seus locals
Brillen com cels artificials
Sento el seu crit i el reclam de la nit
A Barcelona
A Barcelona – com aquest mar
Em va fer naufragar
Mestre! Van ser auells ulls de negra nit
Aquells llavis, aquelles cuixes,
Mestre! Van ser les cançons dels cafès
Resssonant als carrers
La lluna fuetejant aquestes espatlles
Les mans que podien també haver agafat un ganivet
Que em va tocar i van llegir la meva vida
Les ombres de la paret que lliscaven com soldats
La cara que es va girar i va agafar la llum
La mirada contra la qual mai no vaig vaig poder lliutar
L’amor que fèiem cada nit
A Barcelona – els seus locals
Brillen con cels artificials
Sento el seu crit i el reclam de la nit
A Barcelona
A Barcelona – com aquest mar
Em va fer naufragar
A Barcelona!
[copyright © Robert Campbell 2009]
Un altre dia com ahir
Bon dia, senyor Coria
Un altre dia com ahir.
La bugada penja de les finesters obertes
Les primeres converses van de porta en porta
Els gossos borden, les nens ploren, un noi pedaleja pels carrerons
I canta una cançó tot passant.
Els venedors a les parades del mercat
Criden els preus del matí
L’olor de cafè omple l’aire
I en Francisco Coca obre la porta de la botiga
Mentre la seva dona crida des de dalt de l’escala.
Bon dia senyora, senyor Coca!
Un altre dia com ahir.
Els nens juguen al carrer
En aquesta ciutat
Fent-ne fora les obres
Avui els vells somien en el passat
Desconeguts creuen la plaça
Miren al cel quan un avió sobrevola la badia
Rajoles vermelles, antenes de televisors,
Vaixells de vela i aquesta terrassa de cafè.
Hola Xavi! Un altre dia com ahir.
Un noi, un ganivet al cinturó, camina per la sorra
S’asseu en un mur i mira les terres, mar enllà
Un cotxe es para davant de l’hotel
Repiquen les campanes, una noia canta
Una cançó de l’amor que ha perdut
De l’amor que perdut.
Tres, quatre mariners drets al costat d’una porta
Parlen de les bones estones que han passat, acudits verds
Bevent vi blanc
Hi ha quaranta-dos esglaons fins al segon pis
La Montse i la Maite seuen a la finestra
Somiant amb en Jordi
Pensant de passar l’estona.
Bon dia, noies!
Un altre dia com ahir.
Els nens juguen al carrer
En aquesta ciutat
Avui hi parlen
No puc recordar un estiu com aquest, diuen.
Desconeguts creuen la plaça
Miren al cel quan un avió sobrevola la badia
Rajoles vermelles, antenes de televisors,
Vaixells de vela i aquesta terrassa de cafè.
[copyright © Robert Campbell 2009]
La Cançó de Pepe
Pepe va buidar les seves butxaques
No tenia diners per al tren
Estava dret al vestívul d’una estació plena de gom a gom
Pensant – Mai més tornaré a casa
Va abordar un estrany
Li va dir – Ei, merstre, no em pagaríeu pas el bitllet
I dues hores més tard era ric i encara allà
Havia fet un descobriment important
Quant fàcil pot arribar a ser prendre diners als altres
I quan en Pepe ballés
Tancaria els ulls
Estendria les ales
I volaria
Com un ocell
Planant alt
En aquells cels blaus
En Pepe va pispar carteres
I robar el seu primer cotxe
Va esbotzar la porta d’un luxós aparcament
Pensant – he de ser com són els nois rics
A la comissaria,
El detectiu García va clavar la foto d’en Pepe a la paret
Va dir – T’atraparé, nen
I tot el que va agafar va se una trucada
Els periodistes van explicar la seva vida
Del jutjat al correccional
Fins al carrer una altra vegada.
I quan en Pepe ballés
Tancaria els ulls
Estendria les ales
I volaria
Com un ocell
Planant alt
En aquells cels blaus
L’Eloi era un director de cine
Va dur en Pepe a la pantalla
I després de dues pel·lícules
Era el més famós
Delinquent juvenil que mai hi havia hagut
El van convidar a la televisió
Va ser un hoste en un programa de la ràdio
Es va enamorar d’una actriu d’un espectacle musical
Va tenir diners, amor i fama
I tots els nens del carrer coneixen el seu nom.
I quan en Pepe ballés
Tancaria els ulls
Estendria les ales
I volaria
Com un ocell
Planant alt
En aquells cels blaus
En Pepe s’hi va enganxar
Es va quedar sense diners per aguantar-ho
Li va costar la feina, la nòvia, el cotxe, l’apartament
I el respecte pel qual havia lluitat
Va caminar pels carrers de la ciutat
Però per qualsevol camó que tombés tot el que podia veure
Eren bancs que semblaven cridar-li
“Em pots robar!”
La història d’en Pepe estava a punt d’acabar com havia començat
Res més que un noi solitari buscat per la policia.
I quan en Pepe ballés
Tancaria els ulls
Estendria les ales
I volaria
Com un ocell
Planant alt
En aquells cels blaus
[copyright © Robert Campbell 2009]
Les demoiselles d’Avignon
Les demoiselles d’Avignon
Des de l’escala del vell pou dels desitjos
On cada noi agafa una carta
I la conversa ens excitava
On per primer cop el capellà ens va enganxar en pecat
Les demoiselles d’Avignon
Al pont on cada mirada era tot un repte
On el toro era un tren
Llençant espurnes sota la pluja
I el fum penjava com alè a l’aire
Quan el retrunyir del timbal
Tarum tara tara tarum
Parlava de l’amor que havia de venir
Quan la llum de la lluna
Refrescava la tarda calorosa
I la cobla tocava la melodia de les demoiselles d’Avignon
Les demoiselles d’Avignon
Des dels boscos on les acàcies treien sang
On es van trencar aquelles veus d’àngel
I els homes despertaren
De somnis que saccejaven els coixins del llit
Quan el retrunyir del timbal
Tarum tara tara tarum
Parlava de l’amor que havia de venir
Quan la llum de la lluna
Refrescava la tarda calorosa
I la cobla tocava la melodia
Les demoiselles d’Avignon
Les demoiselles d’Avignon
Als murs d’aquesta obscura presó
On la por és un somrís
I els innocents són jutjats
I el jovent çes només una història que contem
Quan el retrunyir del tímbal
Tarum tara tara tarum
Parlava de l’amor que havia de venir
Quan la llum de la lluna
Refrescava la tarda calorosa
I la cobla tocava la melodia de les demoiselles d’Avignon
[copyright © Robert Campbell 2009]
La cançó de la lotería
Primer vers
En un bar del barrio chino
La señorita Marieta
Somriu a un guapo marino
I ell li dóna una cigarreta
Diu “Vine amb mi, guapo marino”
Anem al meu apartamento
Ens divertim, riem, bevem vino
Dues-centes pessetes completo
“Señorita” diu el jove marinero
“M’ha robat un cruel policia
no et puc donar “dinero”
tot el que tinc és la loteria”
diu la “Señorita” Marieta
“Ja no puc creure en el destino”
però en un antre a la Barceloneta
S’entrega al fornit marino.
Segon vers.
Sota la llum de la “luna”
Al rat-ta-ta-ta d’un pandero
Ballen el ball de la fortuna
La “Señorita”i el jove “marinero”
Beuen per l’amor de la mama
Pel capellà, el xava, el guardia,
Tots els homes que han passat per la cama
Per Catalunya, pel Barça, la Liga
Tots junts jugeun al sorteo
Els “quinquis” del Paralelo
El guapo i el geo
El criminal a la Modelo
I cadascú té el seu propi “sueño”
Tenir un cotxe, piscina, “dinero”
Ser ric, famòs, ser “dueño”
O ser estimat per un jove “marinero”
Tercer vers.
Amor, amor, “marinero”
És com el rum, rum, rum d’uan vespa
És com descobrir la Coca-Cola
És gelosia, odi, locura
És xe-xe-xerrant a La Rambla
Hola! Ei! Digue’m! Què passa? Etecétera
És un lloc, una cosa, una persona
És aquesta nit a Barcelona.
És la cançó que sents a “El Molino”
És Romeu i Julieta
El moment en què el guapo “marino”
Veu la “Señorita” Marieta
Al Parc de la Ciutadella
Un petó a la “churreria”
Diu la “Señorita” Marieta
La vida és una loteria.
73.500 – 125.000 pessetes
24.088 – 125.000 pessetes
4.399 – 125.000 pessetes
15.864 – 250.000.000 de pessetes
[copyright © Robert Campbell 2009]
Tango Antonio
Era mitjanit al carrer de Santa Mònica
La Piaf cantava al Bar Pastís abarrotat
Els ulls dels gats lluïen en la foscor
Mentre passava molt estufada la porta
On l’Antonio estava dret
Amb les mans a les butxaques
Vaig sentir la seva veu al meu darrere cridant – “Esperat!”
I vaig tremolar d’exitació mentre em girava
I els notres ulls es van trobar
I vaig saber que des d’aquell moment era seva
Per fer tot el que volgués
Qualsevol cosa. Antonio.
Les cartes parlaven d’un desconegut
Del mal que em faria
Però quan pegaves només cridava
Deia “T’odio”, però no era veritat
Estava enamorada i no hi podia fer res.
Oh, Antonio – encara que em facis tan mal –
No et deixaré marxar mai
Antonio
He de lluitar per tot el que he desitjat
I lluitaré per tenir-te
Antonio – creu-me
No permetré mai que em deixis
Pots pegar-me i enganyar-me
Però no et deixaré marxar mai!
El cinquè pis, primera porta a la dreta
A la habitació de l’Antonio amb el soroll
D’una aixeta dego-degotant tota la nit
Vaig encendre un altre cigarret i vaig anar cap a la porta
Per davant del llit on l’Antonio jeia
Els seus braços estirats sota el coixí.
Vaig sentir la seva veu
Darrere meu cridant – “Espers’t!”
I el batec del meu cor es va accelerar mentre em girava
I el nostres ulls es van trobar
I la sang que corria per les meves venes
En va retenir com un presoner encadenat
No hi ha sortida, Antonio.
Les cartes parlavem d’un desconegut
Del mal que em faria
Però quan em pegaves només cridava
Deia “T’odio”, però no era veritat
Estava enamorada i no hi podia fer res.
Oh, Antonio – encara que em facis tan mal
No et deixaré marxar mai
Antonio
He lluitat per tot el que he desitjat
I lluitaré per tenir-te
Antonio – creu-me
No permetré mai que em deixis
Pots pegar-me i enganyar-me
Però no et deixaré marxar mai!
Oh, Antonio – encara que em facis tan mal –
No et deixaré marxar mai
Antonio
Antonio, creu-me
No permetré mai que em deixis
Pots pegar-me i enganyar-me
Però no et deixaré marxar mai!
Antonio!
[copyright © Robert Campbell 2009]
L’arcada de la llum blanca
Llums de color, bromes i caramels
Una banda desfilant
Un carrossusel, gegants, malabaristes
Una noia fent rodar rodes de carro a la sorra
Segueix les fletxes
I ets a l’arcada de la llum blanca
El teu cor batega, batega, batega
La teva entrada a la mà
Et van dir – només tens un viatge
Fes-lo, doncs, el millor que puguis trobar
I el ulls ben oberts
Amb el sentiment a dins
Mentre deixes la teva ombra enrere
Ens en anem
Més amunt i més amunt
Agafam-se
Pugem – donem la volta
Ens anem
Més amunt i més amunt
Agafem-se
Som al capdemunt – baixem
Anem més i més de pressa
El món girant a sota
Ens en anem
Més amunt i més amunt
Agafem-se
Pugem – donem la volta
Som al capdemunt
Baixem.
Llums de color, bromes i caramels
Que de pressa s’esvaeixen els records
Drapaire, sastre, soldat, mariner, home ric, home pobre
Ets només una cara en la cavalgata que passa
Seguiexes les fletxes
Tant de bo t’haguessis pogut quedar
Però aviat serà de dia
I l’hora de sortir de l’Arcada de la llum blanca
Et diuen – només tens un viatge
Fes-lo, doncs, el millor que puguis trobar
Deixa que s’obrin els teus ulls
Amb el sentiment a dins
Mentre deixes la teva ombra enrere
Ens en anem
Més amunt i més amunt
Agafem-se
Pugem – domen la volta
Ens en anem
Més amunt i més amunt
Agafem-se
Som al capdamunt – baixem
Amen més i més de pressa
El món girant a sota
Ens en amen
Més amunt i més amunt
Agafem-se
Pugem – donem la volta
Som al capdamunt
[copyright © Robert Campbell 2009]
La setmana passada a aquesta hora
Un saxofon adormit
I tres petons de bona nit per telèfon
Quan els semàfors em veuen venir es posen vermells
Recordo que vam jeure en una càlida nit d’estiu
Amb la porta de la nevera oberta i la llum del fluorescent
Que il·luminava el teu cos tan pàl·lid, tant blanc i vaig dir
La setmana passada a aquesta hora, estava assegut en un bar del metro
Contemplant la paret, una cigarreta als llavis
Ara vull fer el mandra i somriure i beure’m una altra ginebra
Jugar al dòmino, tocar les castanyoles
Ara tinc l’amor a la punta dels meus dits.
Començant frases que sabem que no acabarem
Apagant la TV
Ets un acròbata, un corredor de fons
Camines cap enrere davant meu
Podem ajuntar dos llits
Mirar per la finestra el cel del capvespre
I els núvols de tempesta plens de bombetes elèctriques
Tot passant.
La setamana passada a aquesta hora, estava assegut en un bar del metro
Contemplant la paret, una cigarreta als llavis
Ara vull fer el mandra i somriure i beure’m una altra ginebra
Jugar al dòmino, tocar les castanyoles
Ara tinc l’amor a la punta dels meus dits.
Al darrer tren cap a casa, tinc un lloro a l’espatlla
Saps?, Wordsworth se t’assemblava molt
Quan el cambrer em veu arribar, somriu
Llavors, s’en va
Oh, aquells nois de Badalona,
Toqueu els vostres tambors i trompetes
Estic dret al metro mirant cap aquí i cap allà
Mirant cap aquí i cap allà
Pensant quin final per a un dia perfecte.
Perquè la setmana passada a aquesta hora, estava assegut en un bar del metro
Contemplant la paret, una cigarreta als llavis
Ara vull fer el mandra i somriure i beure’m una altra ginebra
Jugar al dòmino, tocar les castanyoles
Ara tinc l’amor a la punta dels meus dits.
Ara tinc l’amor a la punta dels meus dits.
[copyright © Robert Campbell 2009]
